Lligat a l’escrit anterior “sobreprotecció i negligència”, m’agradaria parlar de que evitar el dolor ens pot condemnar a viure’l de manera més crònica.  El nen que no aprèn a anar en bici per no passar pel dolor de caure o la frustració de no aprendre, segurament viurà més dolor a la llarga: per no sentir-se capaç, per haver construït inseguretats, per no poder participar d’aquesta activitat amb els amics, etc.

És molt humà voler escapolir-nos del dolor. A veure a qui li agrada patir. I aquest escrit no és una invitació a patir perquè sí. Però el dolor és un sentiment més i si l’evitem sempre deixarem de viure moltes coses i, paradoxalment, podem quedar atrapats en un dolor continu.

Si tenim un dolor al cos i no anem al metge per por, perdrem l’oportunitat d’encarar el problema el més aviat possible, que sempre rema a favor d’un pronòstic d’èxit. I quelcom important és que mentre ho haguem estat evitant, el rum-rum de la preocupació i del mal ens haurà estat acompanyant.

Hi ha persones que tenen pànic a sortir de casa. Quedar-se a casa alleuja aquest dolor agut, però els evoca a viure un malestar sostingut.

Hi ha qui voldria trobar parella, però no es veu capaç de passar pel dolor de ser refusat.