Encara que sembli mentida, la sobreprotecció i la negligència poden conceptualitzar-se com extrems d’un contínuum, on l’important seria mantenir-se en una escala de grisos.

Crec que quasi tothom sap que la negligència és perillosa, desempara la persona, fa que visqui situacions que no són ètiques i deixa empremtes que després haurà de curar.

Potser el que no és tan conegut és que la sobreprotecció també és invalidant. El que li estem dient a un nen a qui sobreprotegim és que ell no pot, no el projectem com a algú capaç, sinó algú que requereix atencions continuades, el “tu no pots, ja ho faig jo” no nodreix. Clar que hi ha situacions en les que un nen petit no estarà capacitat per assumir certes coses i requereixi de l’ajuda d’un adult. Però aquí estic parlant d’una manera de funcionar  generalitzada, on no es dona al nen l’oportunitat de provar, d’equivocar-se i d’aprendre.

Ens agradi o no, el dolor forma part de la vida i tindrem que transitar-lo en nombroses ocasions. Si “salvem” algú constantment del dolor, li estarem traient l’oportunitat d’entrenar-se i d’aprendre a viure emocions com la por i la frustració. M’agradaria afegir que la sobreprotecció no tan sols ens deixa sense l’oportunitat d’experimentar el dolor, sinó que també ens treu moltes oportunitats de gaudir.

Posem un exemple, imagineu uns pares que no permeten que un nen aprengui anar en bici per la por a que caigui. És cert que pot caure i fer-se alguna ferida, però no només li estem evitant les caigudes, també el goig de sortir amb els amics, el goig de superar-se i de gaudir del vent a la cara en pedalejar.